PLAÇA LESSEPS: CRÒNICA D'UN DESASTRE URBANÍSTIC. PLAZA LESSEPS: CRÓNICA DE UN DESASTRE URBANÍSTICO

El passat mes d'abril, va fer un any que es “va inaugurar” la nova Plaza de Lesseps. I escric “va inaugurar”, entre cometes ja que, encara que es van celebrar una sèrie d'actes lúdics que van tenir com a centre d'atenció la presència de l'alcalde de la nostra ciutat acompanyat pel seu “seguici”, aquesta desgraciada plaça està lluny d'aparèixer davant els ulls dels vianants i veïns com una obra definitivament acabada.

La grua o polipastro que presideix el centre de la plaça, és el primer motiu per prendre's a sarcasme l'acte inaugural del passat any, encara que la veritat és que aquest monstruós artefacte no desentona en el conjunt fèrric que li envolta. Les rases obertes en la prolongació del carrer Gran de Gracia, és la ironia propugnada per qui van presidir la inauguració en un descarat intent de raspallar-nos el cuir cabellut als veïns d'aquesta lamentable plaça. L'estat de les escasses zones verds que “adornen” la plaça, és el burlo municipal elevat a l'enèsima potència.

Encara que en les meves últimes entrades referides a aquest lloc de Barcelona, vaig voler abandonar la meva postura crítica sobre aquest projecte inacabat, no puc per menys que faltar a la meva pròpia paraula, davant el panorama urbanístic que s'ofereix als nostres ulls a un any vista de la pantomima inaugural que va tenir lloc.

El deteriorament de la zona és patent. Els desnivells pocs visibles per a certes persones, han provocat ja, diverses caigudes. L'“skating” és la pràctica més habitual en la plaça, les zones verdes la comparteixen nens i gossos (malgrat la prohibició), la inclinació de la plaça fa impossible qualsevol activitat normal, les dues elevacions en els extrems de la plaça són d'una inutilitat palmària, durant els dies de pluja o neu, el gris del cel s'uneix al gris dels elements fèrrics suposadament decoratius, oferint una estampa trista, fantasmal, que ens evoca els camps de concentració nazis o un gulag de l'època soviètica.

Però com una imatge val més que mil paraules aquí van unes fotografies d'aquest desastre urbanístic, algunes comparant els mateixos espais com eren abans i després de la reforma.

El pasado mes de abril, hizo un año que se “inauguró” la nueva Plaza de Lesseps. Y escribo “inauguró”, entre comillas ya que, aunque se celebraron una serie de actos lúdicos que tuvieron como centro de atención la presencia del alcalde de nuestra ciudad acompañado por su “séquito”, esta desdichada plaza está lejos de aparecer ante los ojos de los viandantes y vecinos como una obra definitivamente acabada.


La grúa o polipastro que preside el centro de la plaza, es el primer motivo para tomarse a sarcasmo el acto inaugural del pasado año, aunque la verdad es que este monstruoso artefacto no desentona en el conjunto férrico que le rodea. Las zanjas abiertas en la prolongación de Mayor de Gracia, es la ironía propugnada por quienes presidieron la inauguración en un descarado intento de cepillarnos el cuero cabelludo a los vecinos de esta lamentable plaza. El estado de las escasas zonas verdes que “adornan” la plaza, es el pitorreo municipal elevado a la enésima potencia.

Aunque en mis últimas entradas referidas a este lugar de Barcelona, quise abandonar mi postura crítica sobre este proyecto inacabado, no puedo por menos que faltar a mi propia palabra, ante el panorama urbanístico que se ofrece a nuestros ojos a un año vista de la pantomima inaugural que tuvo lugar.

El deterioro de la zona es patente. Los desniveles poco visibles para ciertas personas, han provocado ya, diversas caídas. El “skating” es la práctica más habitual en la plaza, las zonas verdes la comparten niños y perros (pese a la prohibición), la inclinación de la plaza hace imposible cualquier actividad normal, las dos elevaciones en los extremos de la plaza son de una inutilidad palmaria, en los días de lluvia o nieve, el gris del cielo se une al gris de los elementos férricos supuestamente decorativos, ofreciendo una estampa triste, fantasmal, que nos evoca los campos de concentración nazis o un gulag de la época soviética.

Pero como una imagen vale más que mil palabras ahí van unas fotografías de este desastre urbanístico, algunas comparando los mismos espacios como eran antes y después de la reforma.

Passadís estret per als vianants al costat d'unes rases obertes fa una eternitat…

Pasadizo estrecho para los viandantes al lado de unas zanjas abiertas hace una eternidad…

Els gossos, si tenen un espai verd per a ells malgrat la prohibició…

Los perros, si tienen un espacio verde para ellos a pesar de la prohibición…

Sibèria?, Auschwitz?; no, Barcelona, Plaza Lesseps un dia de neu…

Siberia?, Auschwitz?; no, Barcelona, Plaza Lesseps un día de nieve…

Abans: frondositat. Ara: ferro i ciment.

Antes: frondosidad. Ahora: hierro y cemento.

La mateixa imatge anterior després d'una nevada i ara…

La misma imagen anterior después de una nevada y ahora…

El centre escolar Rius i Taulet abans i després

El centro escolar Rius y Taulet antes y después

L'estat de la gespa malgrat les freqüents pluges de l'últim any…

El estado del césped a pesar de las frecuentes lluvias del último año…

Gris sobre gris…. Com els responsables de la reforma, grisos….

Gris sobre gris…. Como los responsables de la reforma, grises….

POMPEII, THE TESTIMONY OF A TRAGEDY. POMPEIA, EL TESTIMONI D'UNA TRAGÈDIA. POMPEYA, EL TESTIMONIO DE UNA TRAGEDIA,

Pompeii next to Herculean was two cities of the Imperial Rome situated in the local commuter of Naples in the region of the Campania. In month of August of the year 79, a violent eruption of the Vesuvius, buried to both low cities a thick ashes layer. Pompeii was founded in the 7th CENTURY to. C. for the Osco’s. In his to become historic, had to the Etruscan ones for rivals, arriving to establish alliances with Greeks. Later was conquered by the samnites and they ran against Romans, until in the first Century to. C., he was besieged by Sila, capitulating years later. After the eruption of the Vesuvius, that area was practically abandoned, until in 1748, they were discovered his entombed ruins in thick ashes layers. Carlos III of Spain, such as a king that also was of Naples, led a laudable initiative, in the recovery of the entombed city. Today, constitutes a tourist appeal of prime importance, since it allows the visitors to do an idea of how was a Roman city of the period, thanks to that the street structure is kept, squares and buildings.

Pompeia al costat d'Herculano van ser dues ciutats de la Roma Imperial situades a les proximitats de Nàpols en la regió de la Campània. El mes d'agost de l'any 79, una violenta erupció del Vesuvi, va sepultar a ambdues ciutats sota una espessa capa de cendres. Pompeia es va fundar en el Segle VII a. C. pels oscos. En el seu esdevenir històric, van tenir als etruscos per rivals, arribant a establir aliances amb els grecs. Més tard va ser conquistada pels samnites i es van enfrontar als romans, fins que en el segle I a. C., va ser assetjada per Sila, capitulant anys més tard. Després de l'erupció del Vesuvi, aquella zona va quedar pràcticament abandonada, fins que en 1748, van ser descobertes les seves ruïnes sepultades en gruixudes capes de cendres. Carlos III d'Espanya, com a rei que també era de Nàpols, va encapçalar una lloable iniciativa, en la recuperació de la ciutat sepultada. Avui, constitueix un atractiu turístic de primer ordre, ja que permet als visitants fer-se una idea de com era una ciutat romana de l'època, gràcies a que es conserva l'estructura de carrers, places i edificis.

Pompeya junto a Herculano fueron dos ciudades de la Roma Imperial situadas en las cercanías de Nápoles en la región de la Campania. En el mes de agosto del año 79, una violenta erupción del Vesubio, sepultó a ambas ciudades bajo una espesa capa de cenizas. Pompeya se fundó en el Siglo VII a. C. por los oscos. En su devenir histórico, tuvieron a los etruscos por rivales, llegando a establecer alianzas con los griegos. Más tarde fue conquistada por los samnitas y se enfrentaron a los romanos, hasta que en el siglo I a. C., fue asediada por Sila, capitulando años más tarde. Tras la erupción del Vesubio, aquella zona quedó prácticamente abandonada, hasta que en 1748, fueron descubiertas sus ruinas sepultadas en gruesas capas de cenizas. Carlos III de España, como rey que también era de Nápoles, encabezó una loable iniciativa, en la recuperación de la ciudad sepultada. Hoy, constituye un atractivo turístico de primer orden, ya que permite a los visitantes hacerse una idea de cómo era una ciudad romana de la época, gracias a que se conserva la estructura de calles, plazas y edificios.